Blog

El concert de cloenda de la temporada aplegarà cor i orquestra en un repertori de música germànica del XIX de gran volada, i tindrà com a mestre de cerimònies a Josep Caballé, un dels directors catalans més reputats internacionalment, titular de la Filharmònica de Colorado Springs (EEUU), director general de l’Òpera i l’Staatskapelle de Halle, a Alemanya, i flamant titular de la Filharmònica de Bogotà.

El 1829, quan tenia 20 anys, Mendelssohn va viatjar a Anglaterra i va fer una estada a Escòcia que el va commoure profundament: el cúmul de sentiments i sensacions que li va despertar aquella terra (“tot té un aire auster, robust i emboirat”, va escriure el jove compositor) es va convertir, tretze anys més tard, en la seva tercera simfonia, l’”Escocesa”. Mendelssohn, però, no buscava descriure musicalment els paisatges o colors d’Escòcia, sinó les impressions que li van causar el país i les seves llegendes ancestrals, que va evocar de forma poètica en una obra bellíssima i intensa.

La direcció de cors va ser una activitat molt important en la vida de Johannes Brahms, i la seva producció és plena d’obres corals esplèndides que sovint han quedat a l’ombra de la seva gran música simfònica i de cambra. Avui podrem escoltar dos exemples molt contrastats i pràcticament coetanis d’aquesta producció: una selecció dels Valsos amorosos op.52, peces breus, lleugeres, plenes d’encant i d’humor, compostes inicialment com a música domèstica per a quatre veus i dos pianos i que, després de l’èxit que van tenir, ell mateix va arranjar per a cor i orquestra; i el Cant del destí op.54, un gran himne coral solemne, nostàlgic i commovedor, basat en un poema de Hölderlin que ens parla de la vida plàcida dels déus de l’Olimp en contrast amb el destí desgraciat dels humans: Brahms aporta un raig de llum i esperança a aquesta visió, i clou l’obra amb una llarga i intensa coda instrumental que dóna un nou sentit al text.

El concert i la temporada s’acabaran escoltant novament els poemes de Goethe Mar en calma i viatge joiós convertits en música ara per Beethoven (al seu primer concert de la temporada, l’Orquestra ens va oferir la versió simfònica que en va fer Mendelssohn dos anys més tard). Aquesta sorprenent cantata, altament descriptiva, va ser fruit de la profunda admiració i estima que Beethoven sentia per Goethe, a qui coneixia de feia deu anys. Li va dedicar l’obra i fins i tot li va enviar la partitura a Weimar, però Goethe va jutjar severament aquella música perquè desmereixia les seves paraules, i Beethoven, contrariat, va deixar-la injustament en l’oblit. Redescobrim-la!